Història

La Prehistòria

Banyalbufar, tot i ser municipi de muntanya amb vessant septentrional, compta amb exemples arqueològics prou significatius dels primers pobladors de l’illa. El cantó nord-est, lloc on durant l’època medieval musulmana i cristiana es bastarien els primers ciments de les modernes possessions que ordenaren i definiren l’actual territori, ja fou elegits pels pobladors talaiòtics er assentar-se al llarg de les carenes que davallen de la mola de Planícia.

La primera evidència d’ocupació humana al territori en la època Pretalaiòtica entre el 3000 i 4000 a.C. De l’època Talaiòtica a Banyalbufar coneixem l’existència de jaciments arqueològics situats a Son Valentí, un petit poblat talaiòtic la qual cosa suposà un nucli de població de certa entitat i a Son Bunyola han perdurat les restes d’un talaiot circular que rep el nom de ses Cases d’en Jordi

Tots aquests jaciments demostren l’ocupació de les terres del municipi de Banyalbufar en dates prehistòriques i suponen el inici de l’explotació d’aquest territori. Es tracta de assentaments majoritàriament talaiòtics, que demostren l’omnipresència d’aquesta cultura en tots els àmbits geogràfics de l’illa de Mallorca.

L’època romana

L’any 123 aC. Les Balears foren conquerides i annexionades a l’Imperi Romà del cònsol Quint Cecili Metel, el que suposarà la fi de l’època talaiòtica. La desaparició de la cultura no fou instantània. Sens dubte alguns poblats foren abandonats coetàniament a l’esmentada conquesta, però d’altres continuaren habitats fins a períodes ben tardans de l’època romana. 

Sembla que aquest fenomen és el que majoritàriament succeí a Banyalbufar. Els historiadors afirmen que el poblat de Son Valentí continuà habitat en època romana i assistirem en aquest període a l’apogeu d’un dels situats en els límits de Son Bunyola. Contràriament, el talaiot vora ses Cases d’en Jordi (Son Bunyola), deixa d’ocupar-se en època romana. 

L’explicació és que amb la introducció d’un nou ordre que estableix un nou sistema de relacions de relacions en el territori, aquests assentaments perdin la seva raó de ser i s’abandoni a favor d’aquells situats en millors condicions per al conreu i l’explotació de la terra.

Pel que fa al talaiot de ses Mosqueres també s’han trobat indicis d’una ocupació en època moderna, al trobar-se ceràmica romana en superfície.

L’origen de la Vila. Món Islàmic

Banayalbufar és el fruit d’una comunitat andalusina. No sols ens ho indica el seu topònim, que significa “construcció vora la mar”, sinó tot l’entramat de marjades i el complex sistema de captacions i repartició d’aigües subterrànies (ma’jil) propi de la cultura islàmica.

Podem afirmar que Banyalbufar, tal com el conceptuam a l’actualitat, es creà o fundà amb la conquesta de les illes orientals d’al-Andalus (illes Balears) per part d’un noble musulmà de la cort de l’emirat de Còrdova anomenat Isam al-Jawlaní l’any 903. Aleshores les illes restaren sota domini de l’emirat de Còrdova i, el seu conqueridor, al-Jawlaní, restà a les illes com a valí o governador.

Durant el procés poblador de Mallorca per part de comunitats musulmanes, una d’elles s’establí a les dues valls que anomenarien Banyalbufar i que, el segle XIII, els conqueridors cristians, alguns cops, catalanitzaren damunt les escriptures establir alguna relació, almenys toponímica, entre la vila de Bunyola i la de Banyalbufar.

El camp es dividia en alqueries, que es devenien petites poblacions, i en rafals, explotacions agrícoles i ramaderes de dimensions encara més reduïdes. Les actuals possesions Son Valentí i Son Balaguer eren unes explotacions agropecuàries més dins la vall de Bunyola sa Mar, annexades a una de les dues alqueries existents: o bé a l’alqueria Roja (actual Son Coll) o bé a l’alqueria de sa Torre (actual Son Bunyola). Ses Mosqueres, probablement, estava sota l’influència directa de l’alqueria Alpic (sa Granja d’Esporles).

La Conquesta i món cristià

La conquesta de Medina Mayûrqa per part de l’exèrcit del rei Jaume I (1229), suposarà, en pocs anys, la fi del món musulmà a l’illa. Les terres i nuclis urbans foren abandonats pels musulmans pels musulmans i paulatinament poblats per cristians que provenien majoritàriament de Catalunya.

Al segle XIII, la vall on s’ubiquen les possessions Son Valentí i Son Balaguer, va ser objecte d’una activitat agropecuària important, que s’ha vist reflectida en la conservació de nombrosa documentació. Malgrat tot, el concepte “possessió” que tenim a l’actualitat, és a dir la d’una explotació agropecuària d’extensió considerable, que pertany a un propietari i que depèn d’unes classes benestant ciutadana.

Època Moderna

Històricament pocs fets han ocorregut a la nostra vila. L’aire feudal que prengué amb el domini dels templers i, posteriorment, amb el senyoriu jurisdiccional concedit a Llàtzer de Lloscos el 1441, va atreure les revoltes socials de mitjan segle XV.

Pel que fa al règim administratiu, Banyalbufar i Esporles formaven una mateixa Universitat. La Seu administrativa es trobava situada a Banyalbufar, mentre que la seu eclesiàstica, la parròquia, es trobava a Esporles. A la segona meitat del segle XVIII Esporles sol·licità al Reial Consell de Madrid la separació definitiva amb Banyalbufar, però que no arribà definitivament fins a l’any 1836.

L’economia de Banyalbufar es basava en l’agricultura i l’activitat pesquera. Fou famós el conreu de la vinya al municipi, especialment per l’elaboració del vi de malvasia, reconeguda i exportada arreu d’Europa. L’any 1839 la plaga del pugó arrasà les vinyes, tan apreciades per ser la matèria prima en l’elaboració de la malvasia, beguda de reis que s’exportava a la Península. L’any 1850 una gran sequera féu molt de mal també als cultius en general, i també l’arribada de l’oïdium.

Tomàtiga de ramellet

La plaga de la fil·loxera (1891) féu que la vinya fos substituïda pel conreu de la tomàtiga, especialment la de ramellet, que des del començament del segle XX fou el principal mitjà de subsistència de la població que, convenientment enfilada, formava ramells es guardaven als porxos durant l’hivern, i no fou fins als anys trenta que es començà a sembrar la tomàtiga de casta grossa. El seu conreu era molt laboriós i la collita durava des de mitjan juny fins al setembre o al principi d’octubre. La producció anava destinada al mercat de l’illa i al de Barcelona amb dos embarcaments setmanals.

L’època de màxim esplendor va ser fins al 1936, com posa de manifest el nombre de cases i safareig que es construïren al llarg del primer terç del segle XX. Els anys vint, fruit d’aquest desenvolupament, Banyalbufar fou el primer poble en renda per càpita de l’illa. La producció de la tomàtiga va assolir els 50000 quintars mètrics el 1933 i la superfície que ocupava oscil·lava entorn de les 115 hectàrees al 1932. els carros eren el principal mitjà de transport per dur les tomàtigues des del poble fins al mercat de Palma i fins al moll per embarcar les caixes cap a Barcelona. Devers el 1936 hi havia 45 carros matriculats que sortien dues vegades per setmana duent entre 25 i 30 caixes de tomàtigues d’un pes brut de 30 quilos cada una. El carro també era utilitzat per transportar el peix a Palma. Aquest sistema de transport tradicional coexistia i es complementava amb tres camions de càrrega, però que resultaven més cars per als productors. El 1936 es frenà l’expansió econòmica per la pèrdua temporal del mercat català mentre durà el conflicte bèl·lic.

Després de “l’any de sa neu” (1956) i “la calabruixada” de 1959, la decadència del cultiu de la tomàtiga de ramellet féu emigrar molts banyalbufarins cap a Ciutat.

La Pesca

L’activitat pesquera fou l’altre gran sector on tradicionalment bona part de la població trobà el principal mitjà de subsistència. El 1829, es formaren un estatuts per al gremi de pescadors de Banyalbufar, que constaven de 44 articles. N’era patró sant Pere i cada any el dia de la seva festivitat se celebrava una funció religiosa i s’adornava el temple parroquial.

Durant el segle XIX la majoria de pescadors de Mallorca es concentraven a la costa de Tramuntana. L’arxiduc Luís Salvador cita Banyalbufar com a segon lloc d’importància de la indústria pesquera després de Valldemossa i per sobre de Sóller, això almenys en proporció respecte al total dels seus habitants. Segons el cens de població del 1910, hi havia 72 pescadors. En els anys vint, prop de 30 barques es dedicaven a la pesca, fet que suposava l’ocupació d’un centenar d’homes. Sortien dels petits ports de la Galera i de sa Pedra de S’Ase. Durant els mesos d’hivern es paralitzava l’activitat pesquera a causa dels temporals i aleshores els pescadors es dedicaven temporalment a les feines agrícoles com a jornalers, ja que normalment aquests no posseïen terres. El peix era venut per al consum local i al mercat de Palma.

Durant el decenni de 1930, el volum del negoci de la pesca havia minvat en rellevància respecte a les èpoques anteriors. Com ja hem vist, s’havia produït un procés de parcel·lació de les finques més grans que possibilità l’accés a la propietat de la terra, fet que alguns pescadors aprofitaren per comprar trossos de terra i s’anaren venent moltes barques. Així, la pesca anà disminuint com a única activitat professional per a molta de gent.

Els anys que van de 1923 a 1936 foren per a Banyalbufar una època pròspera durant la qual va funcionar, amb gran èxit, una Cooperativa Agrícola; la vila tingué un servei propi de comunicacions amb la Capital; s’hi va inagurar una sala de projeccions; i s’hi va instal·lar una petita central elèctrica. Durant la Segona República, es continuaren fent obres públiques, com ara una xarxa de clavegueram o un petit escorxador situat a Sa Canal Nova.

Durant la Guerra Civil Espanyola, els càrrecs municipals foren ocupats per la Falange. Partiren des de Banyalbufar 16 banyalbufarins a lluitar a la Guerra. Dos d’ells moriren en el combat.

Amb la restauració de la Democràcia (1977) és elegit nou batle Jaume Tomàs Font. Durant aquests primers anys de democràcia destacà la figura política del banyalbufarí Jeroni Albertí Picornell, actual Fill Il·lustre del poble.

L’any 1995 Banyalbufar la política banyalbufarina entra en una nova etapa mitjançant la victòria a les eleccions municipals d’un nou partit, Independents per Banyalbufar, amb els batles Antoni Mora Vich i Manuel Romero.

Actualment, el Consistori es troba presidit per Pi-Proposta per les Illes amb el batle Mateu Ferrà.

Fonts:

  • “Banyalbufar i la seva història”
  • “Banyalbufar, Geografía i Medi Ambient”
  • “Son Valentí - Son Balaguer – Ses Mosqueres”
  • “Banyalbufar a l’ombra de la falange”
  • “Associació Cultural Bany-al-Bahar”